La humilitat i la família, dos aspectes cabdals en el caràcter d’un dels millors futbolistes del planeta Esbossa un somriure tímid en parlar de les parets del Bar Luján. El seu avi Andrés les va folrar d’elogis de desconeguts, d’amants del futbol que gaudeixen, ara ja a diari, de les meravelles d’un jove que recorda amb il·lusió els seus inicis i arrels. I és que Andrés Iniesta estima el seu poble con el Barça l’estima a ell, amb fervor i convicció de que mai li fallarà. Després de llegir els diaris una i altra vegada, Andrés Luján agafava les tisores, disposat a conservar la qualitat del seu nét plasmada en paper. Però el nen era tan bo que l’habitació dels records va quedar sense espai. Els periodistes omplien pàgines i pàgines de diaris i revistes que Don Andrés –l’avi, no el nét- va haver de prendre una decisió. No volia desprendre’s ni del retall més petit que parlés d’Andresín però a casa ja no hi havia lloc. El Bar Luján es va convertir en aquell moment en el santuari de la família Iniesta. Les parets del local llueixen des de llavors els passos agegantats del nen de la casa, l’únic que mai va ajudar al negoci familiar. Perquè Andrés Iniesta preferia, i no se n’amaga, jugar al carrer amb els seus amics, sempre, és clar, amb la pilota als peus. I és que el futur d’aquest jove de Fuentealbilla semblava escrit des de ben petit. “Va aprendre a caminar amb la pilota, amb vuit mesos i mig” explica un orgullós Andrés Luján, que presumeix de nét allà per on va.
I és que pot. Perquè si alguna cosa es pot fer amb Iniesta, a part de gaudir-ne, és presumir-ne. En presumeix el Torneo Brunete, en presumeixen els tècnics del futbol base del Barça, i els de l’Albacete. En presumeix el seu poble i en presumeix Pep Guardiola. I també l’Antonio i la Maria, els pares de la criatura. I la Maribel i l’Anna, la germana i la nòvia de l’heroi d’Stamford Bridge i de Johannesburg. I en presumirà la Valeria, la filla a la que veurà la carona el proper maig. Andrés Iniesta és un home familiar i casolà, amant del pollastre amb patates que cuina la seva mare, que després de sis anys a La Masia, va voler unir la seva vida i la seva gent. Una experiència que tornaria a viure, però que va ser molt dura “més per als meus pares que per a mi, perquè al cap i a la fi, jo estava complint el meu somni”. Ser el resident més jove de La Masia havia de tenir beneficis “i els tenia”, aclareix, i recorda com Gabri, Puyol i companyia li cedien el torn per trucar als pares.
Qui no en presumeix és ell. Els aires de superioritat no lliguen amb Andrés Iniesta. Campió amb el Barça i campió amb Espanya, podria presumir de tenir un palmarès a l’abast de molt pocs amb la seva edat. Però lluny d’això, ell treu temps d’on pot per repassar els apunts d’INEF que els companys de facultat li faciliten. Sap que el futbol no ho és tot i que no dura per sempre, vol llaurar-se un futur més enllà del terreny de joc. Bon amant dels vins, Iniesta a més, s’ha apuntat a la moda vinícola, comprant unes vinyes a les afores de Fuentealbilla que cuida cada vegada que desconnecta del món real.
Andrés Iniesta és l’orgull d’un club, d’una família i d’un poble. Per això té un carrer amb el seu nom on s’ha construït una casa que s’ha convertit en objectiu principal dels turistes, cada cop més nombrosos en el poble. Fuentealbilla és al mapa gràcies al futbol d’un jove que vol ser recordat com a una bona persona. I ho serà. Perquè trobar contraris a Andrés Iniesta és una tasca complicada. Però també serà recordat com un dels puntals d’un Barça modern i exitòs, amb la humilitat per bandera, sostinguda per un Andrés Iniesta familiar, que dormia entre els seus pares quan recorrien cinc-cents quilòmetres per veure triomfar el seu fill.
