dilluns 10 de gener de 2011

Andrés Iniesta: la senzillesa del futbol

La humilitat i la família, dos aspectes cabdals en el caràcter d’un dels millors futbolistes del planeta


Esbossa un somriure tímid en parlar de les parets del Bar Luján. El seu avi Andrés les va folrar d’elogis de desconeguts, d’amants del futbol que gaudeixen, ara ja a diari, de les meravelles d’un jove que recorda amb il·lusió els seus inicis i arrels. I és que Andrés Iniesta estima el seu poble con el Barça l’estima a ell, amb fervor i convicció de que mai li fallarà. Després de llegir els diaris una i altra vegada, Andrés Luján agafava les tisores, disposat a conservar la qualitat del seu nét plasmada en paper. Però el nen era tan bo que l’habitació dels records va quedar sense espai. Els periodistes omplien pàgines i pàgines de diaris i revistes que Don Andrés –l’avi, no el nét- va haver de prendre una decisió. No volia desprendre’s ni del retall més petit que parlés d’Andresín però a casa ja no hi havia lloc. El Bar Luján es va convertir en aquell moment en el santuari de la família Iniesta. Les parets del local llueixen des de llavors els passos agegantats del nen de la casa, l’únic que mai va ajudar al negoci familiar. Perquè Andrés Iniesta preferia, i no se n’amaga, jugar al carrer amb els seus amics, sempre, és clar, amb la pilota als peus. I és que el futur d’aquest jove de Fuentealbilla semblava escrit des de ben petit. “Va aprendre a caminar amb la pilota, amb vuit mesos i mig” explica un orgullós Andrés Luján, que presumeix de nét allà per on va.


I és que pot. Perquè si alguna cosa es pot fer amb Iniesta, a part de gaudir-ne, és presumir-ne. En presumeix el Torneo Brunete, en presumeixen els tècnics del futbol base del Barça, i els de l’Albacete. En presumeix el seu poble i en presumeix Pep Guardiola. I també l’Antonio i la Maria, els pares de la criatura. I la Maribel i l’Anna, la germana i la nòvia de l’heroi d’Stamford Bridge i de Johannesburg. I en presumirà la Valeria, la filla a la que veurà la carona el proper maig. Andrés Iniesta és un home familiar i casolà, amant del pollastre amb patates que cuina la seva mare, que després de sis anys a La Masia, va voler unir la seva vida i la seva gent. Una experiència que tornaria a viure, però que va ser molt dura “més per als meus pares que per a mi, perquè al cap i a la fi, jo estava complint el meu somni”. Ser el resident més jove de La Masia havia de tenir beneficis “i els tenia”, aclareix, i recorda com Gabri, Puyol i companyia li cedien el torn per trucar als pares.


Qui no en presumeix és ell. Els aires de superioritat no lliguen amb Andrés Iniesta. Campió amb el Barça i campió amb Espanya, podria presumir de tenir un palmarès a l’abast de molt pocs amb la seva edat. Però lluny d’això, ell treu temps d’on pot per repassar els apunts d’INEF que els companys de facultat li faciliten. Sap que el futbol no ho és tot i que no dura per sempre, vol llaurar-se un futur més enllà del terreny de joc. Bon amant dels vins, Iniesta a més, s’ha apuntat a la moda vinícola, comprant unes vinyes a les afores de Fuentealbilla que cuida cada vegada que desconnecta del món real.


Andrés Iniesta és l’orgull d’un club, d’una família i d’un poble. Per això té un carrer amb el seu nom on s’ha construït una casa que s’ha convertit en objectiu principal dels turistes, cada cop més nombrosos en el poble. Fuentealbilla és al mapa gràcies al futbol d’un jove que vol ser recordat com a una bona persona. I ho serà. Perquè trobar contraris a Andrés Iniesta és una tasca complicada. Però també serà recordat com un dels puntals d’un Barça modern i exitòs, amb la humilitat per bandera, sostinguda per un Andrés Iniesta familiar, que dormia entre els seus pares quan recorrien cinc-cents quilòmetres per veure triomfar el seu fill.

dimarts 10 de novembre de 2009

Vint anys sense mur

El 9 de novembre de 1989 va caure una de les barreres més inhumanes del segle XX. L'eliminació del mur va afectar la política nacional i internacional, i a molts ascpectes de la societat. I una d'aquestes facetes, evidentment, va ser l'esport.

Com jo tot just tenia tres anys, no sóc la persona més indicada per parlar-ne. Per això, avui us recomano el reportatge de Toni Padilla i Lluís Simón, periodistes d'El 9 Esportiu.

Avui fa 20 anys va caure el mur de Berlín i la RDA va començar a sucumbir

El govern havia alçat un imperi esportiu que competia amb els EUA i la URSS

Grans esportistes del país ja n'havien fugit abans de la reunificació

La massa de denúncies de dopatge posa en dubte tots aquells èxits

L'heroi del mundial del 74, autor del gol contra la RFA, va desertar el 88


Tot just l'endemà de la caiguda del mur de Berlín, avui fa 20 anys, les campiones olímpiques de natació Heiki Fredrich i Kristin Otto (sis ors a Seül), entre altres, es van trobar els cotxes cremats. Mentre la misèria havia arrasat totes les àrees de la societat, el govern només havia tingut una obsessió, el seu programa d'esports. Els esportistes d'elit eren les úniques persones a qui el règim donava un cert benestar, ja fos un cotxe, un pis o viatges a l'estranger. I tot i que els esportistes eren éssers sobreprotegits, illes dins la pobresa generalitzada d'una dictadura inhumana, alguns d'ells havien saltat el mur per fugir no tan sols cap a la llibertat sinó cap al professionalisme. I quan viatjaven no eren cecs i tenien l'oportunitat de veure en primera persona el luxe en què es movien els seus rivals occidentals. Una contradicció que socialment va esclatar de cop i volta aquell 9 de novembre del 1989.

La història de l'esport a l'antiga República Democràtica és fascinant. Tot el que s'ha explicat, documentat i escrit no evita que molts encara es preguntin com un país de 17 milions d'habitants es va atrevir a vulnerar l'hegemonia dels Estats Units i la URSS en l'esport olímpic. Ara ja sabem que allò no va ser un miracle ni el producte d'una extraordinària política de promoció de l'esport en un poble excepcionalment dotat. Els dirigents comunistes del país, que al costat de l'altra Alemanya, la florescent, sempre van dubtar de la pròpia existència com a nació, van decidir que era absolutament necessari aconseguir algun tipus d'identitat. I van triar l'esport com a vehicle d'afirmació. Les televisions de tot el món serien testimonis de la presència constant al capdamunt del podi dels seus esportistes, la bandera nacional –amb el compàs i el martell– i l'himne Auferstanden aus Ruinen (aixecats de les ruïnes). Per aconseguir-ho tots els mètodes eren vàlids. Els recursos econòmics per al programa d'esportistes d'elit van ser il·limitats, amb tècnics de gran qualificació, magnífics centres de preparació, especialistes en biomecànica, científics, facilitats extraordinàries als esportistes per entrenar-se i estudis que portarien els seus responsables a una conclusió bàsica per als objectius propagandístics que perseguien. Era millor concentrar-se en esports molt concrets i de gran rèdit en nombre de medalles, com ara la natació, l'atletisme, el rem o el piragüisme, que no pas en els esports d'equip.

Amb la caiguda del mur, es van multiplicar les denúncies que aquest sistema incloïa un dopatge massiu que es coordinava a partir de l'Institut d'Investigació sobre Medicina i Esport de Leipzig. Des d'allà es van desenvolupar drogues noves que actuaven en el sistema nerviós central i milloraven la concentració i la coordinació, així com altres fàrmacs que servien per augmentar l'agressivitat.

Abans de la caiguda del mur, alguns grans esportistes ja havien fugit del país a la recerca del paradís occidental. El cas més publicitat va ser el de Wolfgang Schmidt, exrecordista mundial de disc, que fins i tot va ser empresonat durant 15 mesos per mantenir contactes prohibits. El 1987 va se'n va anar de la RDA després que la RFA i altres països fessin gestions diplomàtiques per treure'l del camp de treball. Hans-Georg Aschenbach, campió olímpic de salt el 1976, va aprofitar un entrenament de l'equip nacional per quedar-se a l'Alemanya Occidental, el 1988. També va fugir un altre exrecordista mundial d'atletisme, Jens Peter Berndt, i el futbolista Jurgen Sparwasser, l'home que va fer el gol de la RDA a la RFA en el mundial del 1974, tot un heroi nacional convertit en traïdor.

Només un mes després que Berlín s'unifiqués, simbòlicament, la RDA va decidir oficialment permetre els traspassos de les seves estrelles esportives a l'estranger. Els ciclistes Olaf Ludwig, Uwe Ampler, Uwe Raab, Mario Kummer i Jan Schur van fitxar per equips professionals. Abans, la gran icona del règim, la patinadora Kattarina Witt, va rebre el consentiment per participar en espectacles professionals.

La reunificació posterior dels dos països, el 3 d'octubre del 1990, no va suposar el naixement del gran gegant esportiu que molts havien pronosticat perquè el sistema que havien implantat els comunistes no podia tenir continuïtat en un país democràtic. El sistema no tenia futur en el marc nou, però allò que el va acabar d'enfonsar van ser les denúncies contínues d'exesportistes sobre el dopatge al qual havien estat sotmesos i que, segons molts, havia afectat la salut d'atletes i nedadors d'elit. La nova Alemanya, doncs, no naixia més forta, sinó més dèbil.


dijous 5 de novembre de 2009

Ai pobrets que hauran de pagar més!

Ja tenim nova polèmica no esportiva a la lliga espanyola de futbol professional! Resulta que el govern espanyol vol aprovar una nova llei que obligui als futbolistes estrangers que tinguin rendes superiors a 600.000 euros l'any (que en trobariem uns quants) a tributar un 43% d'IRPF, enlloc d'un 24% com fan ara.

I les reaccions del món de l'esport han estat diverses. Per començar, la Liga de Futbol Profesional es reunirà demà per decidir si fan vaga o no. La raó: que els futbolistes estrangers s'ho pensaran dues vegades a l'hora de fitxar per un club espanyol, i, segons ells, els cracks mundials que encara no juguen a Espanya no no tindran tan clar això de venir a la Liga de las Estrellas. També presidents de clubs de futbol, com Joan Laporta, o alguns entrenadors de primera divisió, com el tècnic del Deportivo de A Coruña, Miguel Ángel Lotina, han demanat que no s'aprovi al reforma de l'anomenada 'Llei Beckham' perquè això perjudicaria els fitxatges d'estrangers per a la lliga.

Per sort, algú en aquetst món del futbol professional té una mica de cap (una mica, no ens passem) i es mostra a favor de la reforma. L'entrenador de l'Espanyol Mauricio Pochettino, i el capità del Reial Madrid Raúl González, han donat suport a la iniciativa de Zapatero i els seus. Raúl sha quedat tan ample dient que "tots hem de jugar amb les mateixes normes, veurem si s'aprova", mentre que Poche han dit que no entén aquesta diferència entre els futbolistes estrangers i els espanyols.

Doncs ja en som dos, Poche. Que aquests nois que cobren milionades a nivells inhumans paguin menys (en relació al seu sou) que la resta de mortals espanyols, em sembla una falta de respecte per a tots els que els lloem, els aplaudim i gairebé els beatifiquem! Alguns dels que s'oposen a la reforma de la llei se'ls hauria de recordar que aquesta nova normativa no farà res més que igualar els uns amb els altres. S'omplen la boca per parlar d'igualtat, i quan realment es vol fer un petit pas cap a l'equilibri de tots plegats, es posen les mans al cap! No es defensa tant que són persones, que són gent del carrer? Ara tenen una oportunitat d'or per demostrar-ho!

Crec que la lliga espnyola de futbol ha treballat prou (potser, d'acord, molts cops a cop de talonari) per ser la millor lliga de futbol del món. S'ha guanyat el prestigi i l'admiració a base de fitxar els millors, i de crear, de veure néixer i créixer els millors futbolistes del món. No crec que els nous cracks s'hagin traslladat a l'estat espanyol per pagar menys... I mira, si els millors futbolistes del planeta que encara no són a Espanya, no volen venir perquè (ui pobrets!) hauran de pagar més, que no vinguin. Sóc una gran defensora del bons jugadors, dels millors jugadors, però sóc més amant de la igualtat.

dissabte 31 d’octubre de 2009

Qui et manava...?


Qui et manava, Andre Agassi, consumir drogues l'any 1997, encara que no fos per millorar el teu rendimeent esportiu?

Qui et manava, Andre Agassi, no reconèixer el teu greu error i amagar la veritat a l'ATP?

Qui et manava, Andre Agassi, culpar al teu assistent 'Slim' (que no crec que sigui un sant) d'haver acceptat la porqueria que t'estaves ficant al cos?

Qui et manava, ATP, amagar el positiu d'Andre Agassi?

Qui et manava, ATP, posar per davant els interessos comercials, econòmics... a la netedat i justícia de l'esport que defenseu?

Qui et manava, Andre Agassi, netejar la teva consciència tres anys després de la teva retirada?

Qui et manava, Andre Agassi, embrutar el teu nom, el nom de l'ATP i el nom del tennis un cop ja has enganyat als teus rivals i admiradors i ja formes part de la història d'aquest esport que no suportaves de petit?

Qui et manava, Andre Agassi, mentir?

I qui et manava, Andre Agassi, dir la veritat?

dimecres 28 d’octubre de 2009

Això sí que és un cicle que no acaba!


Diumenge va quedar ben desmentit que la suposada fi del cicle (cicle d'un any, per cert) del Barça de Guardiola no era tal cosa, ahir vam tenir una altra confirmació: el cicle del Madrid no ha acabat. El problema que tenen ells és que el seu cicle dolent. Si bé és cert que han guanyat dues lligues en les quatre últimes temporades, és igual de cert que no poden dir que en aquests anys han estat superior (o molt superiors) a la resta. El Madrid fa temps, fa anys, que està en un cicle negatiu. I ahir, l'Alcorcón 4 - Madrid 0 és un exemple més.

Són ja cinc temporades les que no passen de vuitens de la Champions League, tot i que tenen ben ficat entre cella i cella això de 'La Décima'. El cicle del Madrid sí que és un cicle! I no pas bo, sinó ben al contrari! Cert és que Don Florentino es gasta molts diners en fitxatges mediàtics i que sí, d'acord, són excel·lents jugadors, com ara Kaka o Cristiano Ronaldo (tot i que 'El brujo' ara faci de les seves), però em repetiré perquè són molts els que ho han dit ja: així no es fa un equip guanyador.

El Barça ha passat per moments humiliants com el partit d'ahir del Madrid a Alcorcón. Recordo ara els partits amb el Figueres i amb el Novelda, tot i que les Champions, lligues i copes ens els allunyen una mica més. Però és clar, com tot equip gran, ha sortit a camps de Segons B a passejar-se, sense cap tipus de motivació, amb els suplents sense nervi per buscar-se un lloc en l'onze titular...

El resultat d'ahir no és nou, i no podem caure en el parany de dir que "això només li pot passar al Madrid" perquè tots sabem que no és cert. Això ens pot passar a tots quan no sortim a guanyar, sinó a classificar-nos: que ens les acaben fotent del dret i del revés. Ara li toca al Madrid perdre amb ridículs a la Copa del Rei, perquè... qui no recorda el 3-2 del Real Unión la temporada passada?

El resultat del Madrid a Alcorcón ens ha de servir per a sortir a lluitar a per tot, fins el final. Perquè un equip meravellós dirigit per Pep Guardiola ens van demostrar que aquesta és la manera de guanyar títols.

SORT I LLUITA, BARÇA!!!!!

dilluns 26 d’octubre de 2009

Nou, per començar

Ahir a Malàisia, Valentino Rossi es va convertir en campió del món per novena vegada. Aquí ha quedat resumida, en una sola frase, el palmarès del pilot més gran que he vist mai! Val a dir que jo no he vist córrer Ángel Nieto, ni Giaccomo Agostini, i que amb prou feines recordo Mick Doohan... i tants i tants d'altres que van fer del motociclisme el què és avui en dia! Però és que no sóc la primera ni la última en dir que 'Il dottore' és el talent personificat. I aquest any ha tingut rivals de molt nivell. D'acord, ho deixaré en "ha tingut un rival de nivell". El seu company d'equip Jorge Lorenzo l'ha fet suar de valent, fins el final! Lorenzo, a qui ahir vaig aplaudir com mai per la felicitació pública i sincera al final de la cursa, ha fet una temporada molt bona i ens ha ofert, juntament amb Rossi, un espectacle difícil de repetir. De fet, només ell ha posat mínimament contra les cordes al gran dominador del motociclisme de velocitat.

Els agraeixo als dos, i també a molts pilots com Stoner o Pedrosa que han aportat el seu granet de sorra, els curs avançat de pilotatge que ens han ofert en els últims mesos. En especial, la última volta a Montmeló. Són els millors del moment.
Però Rossi és millor. No hi ha cap dubte. És ràpid, frena bé, llegeix les curses com pocs... I fins i tot sap caure. Té la sort o l'encert de caure bé les poques vegades que topa amb el terra. Té la sort o l'encert de no fer-se mal, i a diferència dels seus rivals, són poques les vegades que s'ha perdut un GP per lesió.

Tornar a veure a Vale fent de les seves (aquest any ha estat una gallina i un ou amb el número 9), inventant-se lemes al costat dels seus companys de la 'Tribú' (ahir va ser "Gallina vecchia fa buon brodo" en refència als seus 30 anys), m'obliga a recordar que Valentino no canvia. Sempre serà el pallasso del paddoc
k, com a mínim davant les càmeres. Lorenzo ha muntat els seus shows i potser també han fet gràcia (no a mi, però jo sóc diferent) però posaria la mà al foc i diria que no tenen, han tingut ni tindran la mateixa acceptació que les d''Il dottore'.

Per a mi, la millor, la de la temporada passada. Després de dos anys de sequera (en què Nicky Hayden i Casey Stoner s'havien imposat a MotoGP) va aconseguir la seva vuitena corona i la va celebrar amb una samarreta amb el lema "Scusate il ritardo" ("Perdoneu el retard"). Què gran, Valentino!!

La 2010 serà la temporada complicada, tant o més que aquesta, però només que gaudim la meitat jo ja em dono per satisfeta (i amb un nou lema de Rossi, clar!).

GRANDE VALENTINO PER SEMPRE!!!